Cursa de sèries amb obstacles
Sobre mirar 'screeners', el retorn de 'The Last of Us', el comiat de 'The White Lotus', dues recomanacions literàries i d'altres apunts
Els periodistes de sèries no ens solem trobar a sales de cinema de moqueta negra o vermella com sovint fan els crítics de cinema. Quedar al Soho House per mirar els primers episodis de Big Little Lies en una sala de butaques tupides, reposapeus, una tauleta al costat del seient amb un llum ben bufó i un crític catalanòfob de regal per allà és una excepció i no la regla. El més normal és que se’t facilitin screeners, episodis inèdits abans de l’estrena.
Els primers (oficials) als que vaig tenir accés van ser els de la primera temporada House of cards. Se’m va enviar un contracte per correu electrònic que havia de tornar signat i on s’estipulava que, si filtrava imatges dels capítols, podia anar a presó als Estats Units i haver de pagar més d’un milió de dòlars de multa. Tenint en compte que llavors era auxiliar administratiu de la Clínica Girona per tal de tenir un sou, era francament irònica aquella xifra per escriure cosetes d’en Kevin Spacey i en David Fincher com a col·laborador freelance.
Cada plataforma té la seva manera de facilitar els episodis. Netflix et demana un sistema de doble autenticació i s’està especialitzant en embargar les crítiques fins el moment de l’estrena. No necessiten fer un xup-xup previ, tret d’excepcions produïdes pensant en la crítica com Adolescencia: saben que tenen un públic predisposat a donar una oportunitat a allò que els aparegui primer al menú. Així no se’ls poden crear narratives contràries abans de l’estrena. Als capítols s’hi pot accedir des de l’aplicació normal i corrent, una raresa.
Apple TV+ té un web d’screeners impecable, oferint accés de franc a desenes de títols, encara que sovint no en tenen enllestits els subtítols, ni tan sols en anglès. Disney+ directament et fa una cursa d’obstacles: t’obliga a veure les sèries més esperades amb una marca d’aigua gegant. Reps els capítols de la segona temporada d’Andor i fas bots al sofà: des de 2022 que esperes a veure com acaba la història de Cassian Andor, el líder de la resistència d’Star Wars. Quan et poses el primer episodi, però, t’adones que te l’has d’empassar amb el teu correu escrit de banda a banda de la pantalla.
Això significa que tens en Diego Luna a la pantalla i, en lloc d’escoltar-lo, sents una remor al cap llegint un cop rere l’altre aquelles lletres omnipresents. Són screeners que t’expulsen, com si l’objectiu de l’estudi fos que tinguessis problemes de concentració, que t’embruten les imatges d’una producció que s’especula que ha costat 645 milions.
És molt més respectable, en canvi, el que ha fet HBO amb la segona temporada de The Last of Us. N’han facilitat tots els episodis (cosa que no és habitual en sèries tan esperades, de les quals se’n solen reservar el final perquè no s’escapin spoilers) però amb un advertiment a les últimes entregues que comunica que els efectes visuals no estan acabats. Tens l’opció de mirar-los o no mentre Craig Mazin i Neil Druckmann acaben de fer-hi els últims retocs. Així et trobes amb una espècie d’exercici audiovisual: veure una sèrie sense els artificis.
És interessant veure un avís rere l’altre i que van en aquesta línia. “S’ha de treure el monitor que apareix sense voler”. “S’ha d’estabilitzar la tremolor de la imatge”. “S’ha d’eliminar l’ombra de la càmera”. “Cal introduir els efectes visuals d’això que s’acosta”. I, en lloc de veure escenaris versemblants, potser els diàlegs dels actors s’intercalen amb dibuixets fets en 3D del que s’haurà de veure al maig al moment de l’emissió. O et trobes un dels personatges saltant d’una banda a l’altra… mentre veus nítidament que està dins d’un estudi amb una tela blava de fons: no hi veus l’Ellie, hi veus la Bella Ramsey fent d’Ellie. És fascinant. Hi tens l’esquelet. I, si la història té bons ossos, et deixes emportar igualment.
‘The Last of Us’ és molt bona televisió
I, parlant de The Last of Us, l’exercici de com es fa una sèrie li escau perquè és un clar exemple de bona televisió. La segona temporada, que arriba aquest dilluns, ens situa a Jackson. En Joel (Pedro Pascal) i l’Ellie (Bella Ramsey) fa cinc anys que hi viuen, després del que va passar a l’hospital de Salt Lake City: l’Ellie ha tingut el més semblant a una adolescència normal enmig d’aquest remenat de bolets d’apocalipsi. Però s’acosta una dona amb ganes de revenja: l’Abby (Kaitlyn Dever), una antiga Cuca de Llum.
Em té corprès com The Last of Us presenta els dolents, secundaris i trames d’una manera tan clàssica. No fan que la sèrie sigui ordinària sinó que Mazin i Druckmann mostren respecte pel mitjà en què desenvolupen l’adaptació del videojoc. T’ho posen fàcil. I, mentre combaten el cansament al voltant dels zombis (més d’una dècada de The Walking Dead fa que gairebé res ens pugui sorprendre), juguen amb la col·locació dels girs dramàtics, ens introdueixen novetats dels homes-bolet sense fer que la història es desviï cap a la mitologia en detriment dels personatges, s’asseguren de tenir sempre una escena tensa a cada episodi i tenen ben ancorats als protagonistes en el pla emocional.
Només m’atreveixo a fer una crítica a aquesta temporada exemplar. Com va passar amb El joc del calamar el desembre passat, no s’acomiada amb una conclusió temporal sinó que interromp el que és l’arc natural de la temporada.
El lotus no ha acabat de florir
L’Ellie i en Joel m’han ajudat a superar el desenllaç de la temporada tailandesa de The White Lotus. Mireu que n’he estat defensor: trobava estimulant que Mike White desactivés el morbo i les expectatives cada setmana. Però ni tan sols conceptualment es pot entendre com el creador dona per bo l’arc de la Chelsea (Aimee Lou Wood) i en Rick (Walton Goggins), que se sostenien sobre un misteri genèric i sense resoldre, o de la família Ratliff, que abandonen el sud-est asiàtic sense enfrontar-se a cap de les qüestions que prometien. Mira que l’incest, la ruina i el parricidi donen per molt…! Quin desastre!
Una teranyina clarivident
Pel que fa a les lectures, La teranyina de Joseph Roth, editada per la gironina Gata Maula, és clarivident. Potser Alemanya pagava les conseqüències de la Primera Guerra Mundial a nivell econòmic i conreava un ressentiment nacional quan l’escriptor la va publicar al 1923, però deixa bocabadat l’anàlisi de l’estat anímic del país i el creixement del nazisme. És com si l’hagués escrita sabent exactament què passaria durant les següents dues dècades. A més, en en Theodor Lohse, l’home mediocre que escala als moviments xenòfobs i autoritaris, s’hi veu l’ambició vestida d’ideals buits d’un feixista, sí, però també de qualsevol militant de partit amb set de poder i principis disposats a vendre’s i deformar-los per la cadira adequada. Mireu les xarxes socials i en trobareu a cabassos.
Una lectura per desencallar-se
Dimecres, una mica desesperat, vaig anar a La Impossible amb una petició: necessitava urgentment un llibre que em tragués d’un bloqueig lector. La recomanació va ser Cop magistral de Jessica Anthony, publicat per Angle Editorial: un drama senzill sobre una mestressa de casa del 1957 que, en un dia calorós de novembre, es fica a la piscina de la comunitat de veïns.
El marit no entén per què s’hi ha ficat. El lector, al principi, tampoc. Però, a mesura que se li arruga la pell, l’autora explica els ets i uts de la dona, del marit i de la família de classe mitjana que el somni nord-americà et ven que t’hauria de proporcionar la felicitat. D’aquelles lectures que desencallen el lector més bloquejat (i, després del Benediccions que comentava la setmana passada, les llibretes van d’un encert a l’altre).
(Per iniciativa, també vaig comprar L’ànima de l’emperador d’en Brandon Sanderson i editat per Mai Més: després d’Els fills de la boira, necessito tornar a aquest univers de ficció. Però ara, de parada temporal, tinc Balada de Holt de Kent Haruf i La vida del llibreter A. J. Fikry de Gabrielle Zevin, editats per Periscopi, adquisicions de la meva mare.)
Setmana Santa de Literatura
El pla literari d’aquesta Setmana Santa el tenim a Torroella de Montgrí. La llibreria El Cucut fa el seu tradicional berenar literari aquest dijous i, entre els 50 autors que hi aniran, s’hi podrà conversar amb Antònia Carré-Pons, Arià Paco, Elisenda Solsona, Estel Solé, Ester Invernon, Manel Vidal, Toni Cruanyes, Xavier Bosch, Víctor Recort, guanyador de l’últim premi Documenta amb Els crits, o l’Enric Pardo, a qui tinc ganes de retrobar-me des que va venir de convidat al podcast malaguanyat de Siguiente Episodio. El guionista de sèries com Mira lo que has hecho, El otro lado i Vintage presenta el llibre L’home de la casa.
Sèries com un llamp
I, com que no puc estar parlant de sèries fins demà-passat, posem el turbo:
La setena temporada de Black Mirror té tres episodis inicials que són una genialitat: Common People per l’esmolada i tristíssima crítica tecnològica marca de la casa de Charlie Brooker, Bête Noire per les ganes de divertir-se del creador amb una comèdia negra psicològica amb un últim minut hilarant i delirant, i Hotel Reverie per regalar-nos una comèdia romàntica amb més idees i personalitat que el 95% de les rom-coms produïdes els últims anys (seguiu els enllaços per a més explicacions).
En Jon Hamm en mode elegant no pot dissimular que Vicios ocultos, arribada a Apple TV+, és una sèrie normaleta. Home arruïnat es dedica a robar als amics i coneguts de la seva urbanització elitista. Hi tenim un narrador mastegant massa el discurs però, gràcies als valors de producció i el ritme, passa bé. N’he vist mitja temporada i, de moment, el que em desperta més curiositat és Lena Hall com la germana del protagonista. A la televisió no solem veure els problemes de salut mental des de la persona en lloc de la malaltia o el brot psicòtic.
Pulso de Netflix, tot i ser una mica com agafar les primeres temporades d’Anatomía de Grey, vomitar-les i tornar-te-les a empassar, li fa mil voltes a l’Anatomía de Grey d’avui dia. No és només perquè Seattle cutreja cada dia més o perquè l’Owen Hunt és un dels homes més esgotats i esgotadors d’aquest mil·lenni sinó perquè Pulso no rumia les seves trames des de la superioritat moral sinó des del seu potencial dramàtic. A Anatomía això fa temps que això no passa, sobretot des que Shonda Rhimes i les deixebles van decidir que les accions dels seus personatges havien de reflectir els seus ideals (que creuen) impoluts. (En vaig parlar més aquí).
Let The River Run
I, per acabar, la cançó que no em trec del cap des que he tornat a mirar Armas de mujer. La pel·lícula de Mike Nichols és perfecta. Els cossos de Melanie Griffith i Harrison Ford et mostren com els canons de bellesa han evolucionat i no cap a millor. Però no té res tan indiscutible com aquesta cançó de Carly Simon amb què comença i acaba la pel·li. Quina força. Un Oscar que dona sentit a la categoria sovint fluixa de Millor Cançó.