Els teus fills saben castellà?

Entre 'The White Lotus', 'Els fills de la boira' i col·loquis teatrals, els meus fills feien explotar caps d'expats per parlar en català (i mantenir-lo)

Una festa a la Barceloneta

La platja barcelonina de Sant Sebastià en un dia ventós amb l’abric més gros que tenia a l’armari. Aniversari d’una amiga argentina, que confiava que fes un dia de primavera i no una de les últimes fuetades hivernals. Els convidats xerren una barreja de castellà i anglès. Es podria col·leccionar passaports sense pràcticament repetir-ne cap: Índia, Estats Units, Corea del Sud, Itàlia, Regne Unit, Argentina… El vincle que uneix pràcticament a tots els assistents és l’espai de treball compartit per on hem anat passant.

Dret, amb una cervesa a la mà, una amiga de la que bufa espelmes em pregunta pels fills. També és argentina. Sap català i es nota que l’ha estudiat: col·loca més pronoms febles que molts professors que estan a càrrec d’ensenyar la llengua a les noves generacions de catalans. Li genera curiositat si entenen el castellà, si el parlen i exactament en quin punt el coneixen tan bé com el català.

Li intento explicar una cosa que costa tant d’entendre quan no s’és d’aquí: l’aprendran per osmosi, tant si volen com si no, pel pati, per una pressió lingüística omnipresent. Ja passava fins i tot quan les enquestes d’usos lingüístics no eren apocalíptiques. Però, després d’explicar-me i passar a una altra conversa damunt de les tovalloles esteses a la sorra, faig marxa enrere. Hi ha una cosa que em molesta més que la sorra que m’ha entrat al mitjó: haver de donar explicacions sobre si els meus fills entenen o parlen el castellà. És una qüestió que sol aparèixer quan no canvien de llengua, quan la mantenen, en lloc de cedir a l’entorn.

“Disculpa. Crec que la pregunta que has fet anava mal dirigida. Crec que, en lloc de preguntar-me quan els meus fills parlaran un castellà impecable, t’hauries de girar i els hauries de preguntar a tota la resta quan pensen aprendre català”, li dic assenyalant-li la parròquia de la festa, a qui els passen els anys i ja se’ls han acabat les excuses. Seria reconfortant que, en una d’aquestes trobades, no notés expressions desconcertades quan obro la boca, com si fos una cosa estranya amb tentacles, arribada d’una altra galàxia, i davant hi tingués a l’Amy Adams d’Arrival intentant desxifrar un llenguatge remot.

L’argentina se’m disculpa. Em diu que l’he entès malament. Només sentia curiositat per com era créixer en un lloc bilingüe: com es desenvolupaven les llengües dels que hi neixen i creixen amb un sistema educatiu com el català. “Jo vinc d’un lloc on només hi havia una llengua”, em diu del seu país, passant per alt totes les llengües natives que s’han menyspreat i aniquilat. Li argumento que, encara que els ensenyin el castellà, la llengua dels meus fills és la catalana, no pas les dues.

La dona és una persona francament agradable, amb caràcter, d’aquelles que fan que les trobades sempre siguin més simpàtiques, més naturals, sense pèls a la llengua. Però, un cop acabada la conversa, constato que no es gira per fer l’enquesta a la resta. Suposo que no té el mateix interès en entendre com una munió de persones adultes i formades poden viure anys i panys donant l’esquena a la llengua pròpia de país on viuen. Potser ja coneix la resposta o la intueix.

La festa diürna, però, s’acaba d’hora. El meu fill gran, que normalment no l’atura ni Déu quan hi ha una pilota a menys de cinquanta metres a la rodona, està estirat a la tovallola de bocaterrosa amb mal de cap. Necessita una dosi d’ibuprofè. M’acomiado amb dos petons de les argentines. “Ens hem de veure més sovint i en petit comitè, va”, ens prometem. Encara arriben convidats, tots amb un perfil internacional similar. “Welcome to my city, there’s playa and fiesta”, m’entren ganes de dir-los mentre tiro cap al passeig amb els patinets i la motxilla.

La xamfaina de Ratatouille

Agafar un llibre d’unes 700 pàgines em sol provocar pànic. “I si m’encallo?”, penso mentre guipo el piló que se m’acumula a la tauleta de nit. Però Fills de la boira, la novel·la de Brandon Sanderson editada per Mai Més, em va espolsar els dubtes des del primer capítol. L’autor nord-americà presenta un món ple de boira i sutge, on neva cendra i els habitants no han conegut el verd de les plantes. El Senyor Suprem ho domina tot, hi ha una noblesa amb poders a partir de la ingesta de metalls i la classe obrera està sotmesa. La mitologia no es menja mai un relat d’herois clàssics (la lladregota Vin i el mestre Kelsier). Les escenes d’acció traspassen la pàgina amb nervi. El gaudi clàssic que transmet m’ha fet sentir com quan era petit i sentia que tenia un món sencer a les mans, en una regressió com la del crític culinari de Ratatouille quan prova la xamfaina. Al maig-juny, em diuen de l’editorial, sortirà la segona part. Friso.

De l’espai al búnquer

En els meus bolos teatrals gentilesa d’Òmnium Eixample, dues sorpreses. L’últim soviètic de Sílvia Navarro, que brilla per la manca de restriccions creatives en explicar la història de Serguéi Krikaliov, l’astronauta que va anar a l’espai sent soviètic i en va tornar sent rus. És especialment ben trobat l’ús de càmeres en escena per vendre la il·lusió de la gravetat. La contraposició entre allò (ridícul) que veiem fer els actors a l’escenari amb la càmera i el resultat que veiem a una pantalla instal·lada reforça el discurs de l’obra: l’artifici de com es construeix un relat. El trio format per Júlia Santacana, Marçal Bayona i Adrià Díaz no falla a la comèdia però necessito destacar que Santacana (pel físic, per la vis còmica, pels primeríssims primers plans fets amb el mòbil) és la Kristen Wiig catalana.

I, des d’un punt de partida radicalment oposat, Després del final situa l’espectador en un búnquer. La Louis (Meritxell Calvo) té un cop al cap, no recorda res i el seu amic, en Mark (Ramon Pujol), li diu que l’ha duta al búnquer que té sota del jardí per salvar-la del que podria ser una catàstrofe nuclear. Marc Rosich delimita molt bé l’espai a la Sala Versus per transmetre la claustrofòbia de formigó a partir d’un text de Dennis Kelly on aconsegueix que cada escena acabi (efectivament) en un punt de tensió. És difícil fer un thriller psicològic sense ni un instant de defalliment però el ritme, buscat amb Jordi Andújar a l’ajudantia, és impecable. Calvo i Pujol estan extraordinaris en uns papers que, com ells mateixos van confessar al col·loqui, tenen instants tan tèrbols que busquen instants en la penombra de la sala per reconfortar-se: necessiten sentir caliu, recordar-se que davant es tenen l’un a l’altre i no un antagonista.

Si no us voleu perdre els propers col·loquis, anoteu-vos les dates: aquest dilluns 24 de març ens veiem a l’Espai Texas amb La dona del tercer segona (OMNIUM30TEXAS) i el 3 d’abril ens trobem al Tantarantana amb Sí, sí, sí (COLLOQUISI). Feu servir els codis que us he posat entre parèntesi i així tindreu un preu reduït, a més del col·loqui posterior!

Els colors de la pantalla

movieluts

A post shared by @movieluts

La Romina Soler m’enviava l’altre dia a Instagram un vídeo sobre com Ben Stiller va establir una filosofia cromàtica molt concreta a Severance: cada escena ha de tenir tres colors predominants, que poden anar canviant d’una escena a l’altra, per així centrar millor la mirada dels espectador, emfatitzar elements i transmetre emocions concretes també en el pla visual. És estil, planificació però també intencionalitat narrativa. No deixava de pensar això mirant Conclave, per la que Peter Straughan va guanyar l’Oscar al millor guió, amb l’imaginari vaticà i la desfilada de cardenals (sent menys literal). Un bon Succession catòlic que, irònicament, es percep diferent per culpa de l’adaptació televisiva d’El conte de la serventa. Qui mira els sacerdots, les monges devotes, i no hi veu la República de Gilead? I, si parlem de color, tampoc ens podem saltar Anora, que prioritza el blau, vermell i blanc, els colors de la bandera americana.

I, per descomptat, sèries

Ara que he mencionat Anora, em pregunto si durant l’emissió de la segona temporada de The White Lotus van fer el mateix enrenou els Aiatol·làs progressistes amb les prostitutes sicilianes. Leticia Dolera va confondre la pel·lícula de Sean Baker amb un vídeo pedagògic per a alumnes de primària. I em pregunto, per exemple, què diria Dolera de la fantàstica Vida perfecta (mireu-la) si no fos seva. Plantejaria si l’obra és tòxica per la posició de poder de la protagonista, que té sexe amb una persona amb discapacitat intel·lectual? Sigui com sigui, The White Lotus ja té prou problemes: com deia la setmana passada, la parròquia està decebuda. Però, com he publicat a La Vanguardia, hi ha quelcom molt interessant en com Mike White, el creador, desactiva els clímax abans de que tinguin lloc i desafia les nostres expectatives. De moment, més que la temàtica espiritual exposada per White, el que hi veig és un purgatori per a homes heterosexuals de mitjana edat, embussats i amb diferents tipus de conflictes relacionats amb els valors patriarcals.

De les estrenes d’aquests dies, cinc cèntims: La residencia, sobre un assassinat a la Casa Blanca, és la resposta de Shonda Rhimes a l’èxit de Selena Gomez, Martin Short i Steve Martin amb Solo asesinatos en el edificio. No li arriba a la sola de les sabates. I, mentre estem digerint encara els quatre prodigiosos plans seqüència d’Adolescencia, dimecres arriba la comèdia The Studio a Apple TV+: una sèrie de Seth Rogen sobre el cap d’un estudi, responsable de fer (o d’enfonsar) el cinema. El segon episodi és una reflexió sobre el pla seqüència mentre el protagonista, en un episodi rodat en pla seqüència, mira com Sarah Polley dirigeix un pla seqüència cinematogràfic amb Greta Lee. És brillant, per cert, com el cameo de Ron Howard al tercer episodi. Serà massa cinèfila, massa de nínxol per a tothom? No ho descarto. Però transmet amor pel cinema en la posada en escena (ja us he avisat).

Per cert, quan mireu The Studio, s’hi pot veure el protagonista rondinant perquè el critiquen a un podcast. Existeix. The Town, presentat per Matt Belloni, és el podcast imperdible per qui adori la indústria de l’espectacle: s’hi parla tant del pressupost de Netflix per a la producció de continguts com de les demandes creuades entre Blake Lively i Justin Baldoni, o com funcionen avui en dia les audiències televisives als Estats Units.)

Ara, ja sí, m’acomiado. M’he passat de la ratlla? Disculpeu-me. Fins la setmana que ve!